Metànoia és l'instant en què tot allò que semblava immutable comença a esquerdar-se. Quan l'amor deixa de ser refugi i es converteix en pregunta. Quan la memòria, el desig i l'absència obliguen a mirar cap endins.

Aquest poemari transita per les ferides de la pèrdua, la limerència, el dol i la reconstrucció. És un recorregut per les ruïnes que deixen les persones que estimem i per l'espai, sovint desconegut, que queda quan aquestes ja no hi són.

Però tota caiguda amaga també la possibilitat d'un canvi. La metànoia no és oblidar, sinó transformar-se: comprendre que hi ha absències que ens trenquen per sempre, però també ens ofereixen l'oportunitat de tornar a construir-nos des d'un lloc més honest.

Perquè hi ha persones que marxen molt abans d'anar-se'n.

«…Vine, una vegada més,

i allibera'm de les meues angoixes…»

Safo, Himne a Afrodita (Traducció de l'editor)